El 12 de desembre es va produir un fet insòlit en la història del Col·legi de Periodistes de Catalunya: per primer cop, una candidatura, amb un discurs estrictament professional i al marge de qualsevol identificació partidista, obtenia un resultat per sobre del 25% (47%, per ser concrets). De fet, els primers sorpresos vam ser nosaltres -els membres de la candidatura “Per un Col·legi que actuï”- per haver desmuntat una barrera fins aleshores infranquejable. No havíem guanyat, però tampoc es podia considerar que haguéssim perdut. Però estàvem ben equivocats.
Al Col·legi de Periodistes de Catalunya, ens ho recorden cada dia, només hi ha guanyadors; els perdedors no existeixen. I, per tant, hem de suposar que nosaltres no existim. Però no som els únics. El degà, Sebastià Serrano, tampoc. I dic el degà, sense adjectius, perquè aquest càrrec només li correspon a ell, tot i haver anunciat que plega.
El nostre cas, però, no té cap rellevància; hem aconseguit molt més del que preteníem i on s’ha d’aconseguir: a les urnes. Un resultat que ens permet afrontar amb gran tranquil·litat qualsevol frustració posterior. Tenim quatre anys per demostrar la nostra voluntat de renovació i transparència. És a dir, per treballar, que és al que ens hem compromès i el que volem .
El que sí té importància és el cas del degà, la figura que representa el Col·legi i el conjunt de la professió. Sense degà, el Col·legi queda molt disminuït, i això és, en certa mesura, el que està passant ara per a sorpresa de tothom, especialment dels polítics, que, igual que la resta de l’opinió pública, asseguren que no entenen res. Llàstima, perquè, si ho entenguessin, potser s’evitarien els errors de sempre.
El cas és que Sebastià Serrano és l’única persona que té legitimat per exercir les funcions de degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Si, per les raons que siguin, Serrano no té interès en representar aquesta professió, qualsevol nom alternatiu només pot sortir de les urnes, de la voluntat dels col·legiats, i no per cooptació d’uns quants membres de la junta. Creiem, sincerament, que això no seria entès per la majoria dels col.legiats.
Un degà discutit, i més encara si ho és per una part important de la professió, arrossegarà sempre el llast de no haver passat per les urnes. I, com a col.lectiu professional, no ens podem permetre el luxe d’ajornar durant quatre anys més les reformes que són imprescindibles per assegurar que el Col.legi està en condicions d’afrontar un moment especialment difícil per a l’exercici del periodisme. Els col.legiats que ens han votat –una opció i una altra- no volen que la candidatura amb què simpatitzen aconsegueixi imposar-se, sinó que es resolguin les dificultats que ens afecten cada dia.
Així doncs, i vist el fracàs del primer intent, hem d’assegurar l’èxit del segon. La situació del Col·legi no aguantaria un altre error. Ens agradi o no, representa tots el periodistes –hi insisteixo: tots–, i tots hauríem d’ajudar l’entitat a sortir de la crisi. Un col·lectiu que té la paraula com a eina principal de treball ha de ser capaç d’articular un discurs que ens permeti millorar i avançar i, de passada, donar una altra imatge. No m’atreveixo ni a posar-hi qualificatius. N’hi ha prou que sigui millor a la d’ara. Per això, es fa imprescindible trobar una persona de consens amb el prestigi i la credibilitat que només poden donar els anys d’una trajectòria inequívocament professional.
Aquesta persona hi és, hi ha de ser. Hem de ser capaços de trobar-la. Entre tots.
Pilar Antillach
(publicat a la secció Diàleg del diari AVUI el 16 de gener de 2006)